A finals de l'any 1983, la seu del Parlament de les Illes Balears s'instal.là en l'edifici que avui ocupa, amb accés pel carrer de Palau Reial i amb façana principal oberta al carrer de Conquistador. Això es produí després que el Parlament n'adquirí la propietat corresponent de mans de la societat denominada "Círculo Mallorquín", una entitat burgesa de caràcter recreatiu sorgida a mitjan segle XIX, promotora de la construcció de l'edifici.

Les readaptacions necessàries per a adequar l'espai preexistent a una nova funció no alteraren l'estructura de l'obra més enllà de la reconversió d'usos primitius. En aquesta línia, i pel que fa a la part històrica de l'edifici, esmentem-ne l'ampliació de la biblioteca en un tram, la compartimentació de l'actual Sala de Comissions, denominada Sala Verda i abans Sala de Jocs, i la utilització de l'antic Saló de Festes com a Sala de Plens. Tanmateix, aquestes transformacions, a més de les infraestructures no han destruït el record i l'aire dels orígens, un aire de principis de segle, la projecció del qual ha estat possible gràcies al fet que la intervenció en l'edifici s'ha concebut de manera global.

En síntesi, la seu del parlament destaca no només per la seva instal.lació en un edifici preexistent, sinó pel respecte amb què aquesta s'ha duit a terme, així com per la cura manifestada en la conservació d'aquest. La declaració de l'edifici del Parlament de les Illes Balears com a Bé d'Interès Cultural el 1990, que refongué i actualitzà la sèrie de declaracions, del 1980, com a monument històrico-artístic d'elements particularitzats d'aquest (vestíbul i escala, biblioteca, saló de festes i saló vermell), fou el reconeixement legal d'una actuació ja desenvolupada.

La seu del Parlament és, sens dubte, d'entre les de les institucions de les Illes Balears, la que compta amb més aportacions bibliogràfiques, que n'ha difós el coneixement des de diversos camps, especialment el de la seva història i les seves característiques artístiques.

La illeta on s'erigeix la seu del Parlament és la que s'insereix entre els actuals carrers de Palau Reial, Victòria i Conquistador, per un costat, i la Costa de la Seu i la plaça del Jardinet de la Reina, per l'altre. Es tracta d'un espai de nova creació sorgit a partir del 1837 com a conseqüència dels enderrocaments simultanis dels Convents de Sant Domingo i de Sant Francesc de Paula, de l'orde dels mínims, possibilitats pels decrets de Mendizábal. A partir del 1903, s'arrasà, sense més plantejaments i quasi en la totalitat, el recinte emmurallat, una part del front marítim del qual ja s'havia eliminat el 1870.

L'àrea que havien ocupat els recintes conventuals esmentats fou redefinida, fet que comportà, d'una banda, l'aparició d'una nova àrea urbana i, de l'altra, la reorganització dels espais confrontants. Pel que en fa a la primera, s'hi inclouen el carrer de Conquistador, que quedà transitable el 1845, i la "glorieta" o jardinet de la Reina, d'estructura triangular, sorgida a costa de Sant Francesc de Paula i conclosa en la fisonomia original el 1860. En l'apartat de les remodelacions, hi destaca el carrer de Palau Reial, estructurat en el lateral corresponent com una via porticada, que emulà llunyanament el model napoleònic de la "rue de Rivoli", de Percier i Fontaine.

Els solars resultants en l'àrea desamortitzada foren adquirits per capital privat i destinats a ús propi.. Precisament aquests havien d'esser l'assentament del "Círculo Mallorquín", després de la seva concreció el 1851 com a tal, i després d'una sèrie de fusions amb d'altres entitats semblants, entre elles el "Casino Balear", propietari dels esmentats solars municipals des del 1848.

En la seva morfologia actual, l'edifici que fou seu del "Círculo Mallorquín" és el resultat de la sèrie d'intervencions que se succeïren entre el 1848 i el 1918, connectables amb l'ascens progressiu de la burgesia i el desig consegüent de dignificar i ampliar la seva societat recreativa per excel.lència.

El recinte original, assentat sobre tres solars del que havia estat convent dels dominics, era de dimensions més reduïdes que l'actual. El seu autor, l'arquitecte Antoni Sureda i Villalonga, n'havia realitzat el projecte el 1848, per encàrrec del que aleshores era "Casino Balear", desaparegut com a tal quan es fusionà amb el "Círculo Mallorquín".

Cap a la meitat de la dècada dels anys setanta sorgeix el desig de modernitzar l'edifici, després de la decadència que per a l'entitat havia suposat el període de revolució democràtica del 1868. Pràcticament de manera simultània se'n plantegen dues opcions, la d'emprendre una actuació parcial i la d'abordar la reforma general de l'edifici.

La remodelació del Saló de Festes dirigida per Anckermann s'efectuà en l'espai que estructuralment s'havia definit com a tal en l'origen de l'edifici. L'ordre arquitectònic adoptat hi fou el jònic, amb bustos femenins de coronament, i cariàtides, en nombre de dues, en ambdós costats curts. Sobre l'entaulament, en la corba de la falsa volta, les finestres angulars alternaven amb tribunes, en forma de llunetes; una d'aquestes era destinada a situar-hi l'orquestra i el cor, i les altres tres constituïen espais ficticis amb decoració pintada. El sòtil, delimitat per una escòcia, s'estructurava en tres el.lipses, de diferent grandària i disposició, més gran i longitudinalment orientada la central.

Pel que en fa a l'apartat de l'escultura, la presència en fou requerida per fingir l'arquitectura i es realitzà en fusta, guix i cartró. Per completar-ne la tasca ornamental, escultòrica i pictòrica, la intervenció del pintor decorador Pere Llorens hi va esser especialment important i activa.

Un ambient fictici, màgic i exòtic, alhora, adequat a la funció del saló, en fou l'obra resultant, i per a crear-lo s'utilitzaren els recursos artístic pertinents. Element veritablement rellevant, des del punt de vista del gust artístic i de la recepció social que tingueren, és simptomàtic el fet que popularment originessin l'accepció de "Saló de les Cariàtides".

Actualment, el Saló de Festes és la Sala de Plens. Restaurada el 1994, la seva conservació és, en línies generals, indicativa de la creació original.

La proposta de Madorell per a la reforma del "Círculo", era, la més avançada estilísticament dins el conjunt dels projectes coneguts, ja que reciclava els diversos llenguatges en una síntesi típica de l'eclecticisme de final de segle. Dins l'arquitectura de Palma, resultava una obra nova, per tal com s'allunyava dels eclecticismes massa habituals a partir de l'explotació simple de repertoris clàssics, així com de les recuperacions neogòtiques de moda aleshores, no només per a l'arquitectura religiosa, sinó també per als programes públics.

En síntesi, el projecte de Madorell afectà els aspectes que es relacionen. La façana principal, amb una planta més, es construí de nou, després de desmuntar-ne la primitiva. El front amb accés pel carrer de Palau Reial també fou refet, amb l'addició d'un pis, que implicà, doncs, l'edificació de la façana situada sobre el porticat d'aquesta via. De l'edifici primitiu, només en restà part del pis principal, concretament la corresponent a la cruixia del carrer de palau Reial. Era la zona que acollia, a part de diversos salons, el saló de festes, de manteniment obligat.

El nou edifici sorgit el 1918, en concloure-se'n la construcció, es caracteritzava, pel que en fa al conjunt exterior, l pel següent: la façana principal constava de planta, "surmuntada" per una cornisa, i dos pisos, el darrer, amb funció d'àtic. Oberta al carrer de Conquistador i assentada sobre un basament, condicionat pel desnivell del terreny, es dividia en tres cossos; el central n'era el dominant i de projecció vertical -en oposició als laterals, que s'estenien en sentit horitzontal- i a més es trobava endinsat en relació amb al plànol general de la façana. El cos central era potenciat com a eix amb una altra sèrie de recursos, entre els quals es comptava el del seu acabament curvilini, i amb el desenvolupament i el tractament específics que en presentaven la sèrie d'obertures, sobretot pel que en feia al portal d'entrada, a la triple balconada del pis i a la finestra tripartida de l'àtic. L'escut de la ciutat i la inscripció de la propietat originària: "Círculo Mallorquín", es conserva encara ara en el remat. La nova pertinença s'hi ha constatat sobre la llinda del portal: "Parlament".

L'ús de l'ordre jònic, que definia l'interior, ja apareixia aquí, així com també els materials, és a dir, la pedra de marès local com a material bàsic, i el marbre, reservat per a elements concrets, com s'esdevenia amb els suports.

Pel que fa a la façana del carrer de Palau Reial, l'accés porticat en data, de la segona meitat del segle XIX. Madorell, després de la superposició d'un pis a l'altura ja existent originàriament, l'adequà al ritme compositiu de la façana principal amb els correctius corresponents, com, per exemple, els derivats de l'existència lateral de l'entrada i de la major sobrietat que aquest front havia de mantenir.

Interiorment, cal destacar-ne l'organització de la planta noble a partir d'un vestíbul ampli, configurat per suports marmoris monumentals de morfologia jònica. Quedava així realitzada la tipificació de l'"ordre" que s'havia de reiterar, amb molt lleugeres variants i en marbre o en pedra de marès en tot l'edifici. El vestíbul comprenia tot el que era originàriament l'antic pati, i articulava en el seu alçat tant la columnata de la planta com la galeria del pis, i es cobria amb una claraboia vidrada amb estructura de ferro, material aquest darrer usat en el bigam, mai visible. La comunicació del vestíbul amb la resta de plantes, s'estableix a través d'escales, tant de descens com d'ascens. En aquesta darrera, s'hi concentrà la major espectacularitat: en posició lateral i corba, amb una barana metàl.lica en substitució del marbre programat inicialment, respon, tant estructuralment com ornamentalment als prototipus francesos de la segona meitat del segle XVIII.

L'anomenat Saló Montenegro, en al.lusió a l'autor que en feu la decoració, i denominació encara ara vigent malgrat hagi esdevingut Sala de Presidència, és la peça més representativa d'aquesta planta. No n'ha variat l'aspecte des de la data en fou conclosa, el 1919, és a dir, pràcticament en l'època en que la reforma es donà per finalitzada. De proporcions rectangulars i coberta per un sòtil pla pintat, presenta un fris superior també pintat a l'oli sobre llenç. Exaltació idíl.lica de l'home i el paisatge mallorquí: els orígens de l'economia insular, agrícoles i marítims, es desenvolupen inserits i ambientats en una convivència harmònica entre home i entorn natural. El seu autor, el pintor mexicà Roberto Montenegro, fou uns dels qui descobriren Mallorca en el cercle del pintor català Anglada Camarassa, i dels que s'instal.laren aquí, generalment procedents de París, en els anys de la primera guerra mundial.

La planta principal, en la cruixia oberta al carrer de conquistador responia a la nova creació de Madorell. Igual com passa amb el pis elevat sobre el carrer de Palau Reial, en què destaca la biblioteca, en la actualitat, i des del 1989 ampliada en un tram. En aqueixa planta, Madorell hi reestructurà, en la part actualment conservada del preexistent, la majoria de les antigues estances, les més representatives de les quals adquiriren el revestiment de parquet. Tot i que la reforma de l'edifici es donà per conclosa el 1918, data en la qual l'ornament interior dels nous espais que aquesta originà també s'havia acabat en les línies generals, encara en el 1922 es projectava intervenir en l'ornat d'alguns salons.

Per les dades que en tenim, pensem que es tractava d'una actualització de les "velles" decoracions. En aquesta línia, s'hi situaven els noms de Tito Cittadini i de Francesc Bernareggi, com Montenegro, de procedència llatinoamericana i pròxim, el primer, a Anglada. No sabem si el primer dels pintors esmentats hi arribà a concretar algun projecte. Sí que ho feu Bernareggi mitjançant dos dissenys per al saló verd, inspirats "en l'estil mallorquí combinat amb l'estil Imperi o el de Regència" i que afectaren fins i tot el mobiliari.

L'actuació més important en l'edifici des que es conclogué ha estat duita a terme arran de la instal.lació del Parlament de les Illes Balears, ja que, entre tant, conegué poques reformes i foren, a més, molt concretes. A part d'això, l'habilitació del recinte a l'ús actual n'ha respectat la fisonomia i ha atès la seva recuperació. Allò que en un temps fou seu i espai urbà burgès ha perviscut per aquesta via.